Archivado en: General
A vegades la gent riu.
A vegades passa que la gent riu i no saps perquè tu no en tens ganes.
Et sents aïllada.Moments en bombolles particulars.
Moments solitaris, molt necessaris.
Necessito aquests moments per ser feliç. També us necessito a vosaltres (encara que no ho sembli).
Necessito moments de solitud per analitzar els segons de la meva vida que no entenc.
Passaria dies sencers intentant saber a què es deuen alguns pensaments.
Per què tinc ganes d’una abraçada quan sé que no puc tenir-la?
Perquè no us tinc ara mateix.
Perquè sé que no us tindré en els minuts que segueixen d’aquest.
Quin sentit té la vida algunes vegades?
Per què ens preocupem per coses que sabem que no podem canviar?
Tenir sentit de vegades és curiós.
On ens porta la imaginació?
Lluny o més a prop dels somnis?
…más enllà o a cap part?
De vegades em sembla que som transparents, sense ganes de molt, de res.“…així com tot canvia, que jo canviï no és estrany… “
No canvio, no en tinc ganes, no ho faré.
Ho faig sense pensar. Ho dic sense voler.
Les coses són així, així com?
Com les sabem.
Com les sentim.
Com vulguis, en fi.
Hi ha alguns moments en què no sé cap a on vaig ni què vull.
Hi ha vegades que les coses no acaben d’encaixar com les peces d’un puzzle.
arxi.u
…i què dir d’avui?
que ja estem tots a lloc per tornar a aprendre davant d’una pissarra!
bona sort i bona setmana! 
Archivado en: General
arxi.dos i arxi.u direcció a Tàrrega… i després?
Proposo, que per les festes de la Mercè a Barcelona, que començen el dia 22 de setembre (em sembla), ja que la resta d’arxis ja hi estareu instal·lats, què us semblaria si nosaltres dos baixessim i quedéssim tots allà?
Podria ser el començament d’un nou curs i d’una nova vida (com diu l’arxi.quatre), i diferent (que hi afageixo jo), no?
Doncs bé,
se’n pot parlar.
…ensLABeiem!
arxi.u
Archivado en: General
Després de converses i converses pel messenger,
després de fer plans,
de somniar plegats…
Ens véiem els dijous i divendres a la tarda,
a la sortida del Words, a les 5.
Anàvem cada tarda a La Vienesa:
la Laia i jo bebiem cacaolat calent,
l’Albert només entrar, tenia els ulls fixats a la pasta més grossa de xocolata,
el Marc bebia la seva llet calentoneta, amb alguna ensaimada de crema,
i l’Anna, quan podia venir, es menjava donuts.
I ni que plogués,
anàvem amunt i avall,
sense paraigües,
sense guants,
amb aquell fred insoportable però a la vegada tant confortable.
Recordo,
que un cop vam decidir d’anar a collir mores,
de fer fotos sense parar,
de caminar i caminar,
de riure,
de recordar,
però les mores es van acabar…
I ara que n’hi tornen a haver,
veiem que la idea ha anat a més,
i que si una mora és bona quan és madura,
aquesta amistat és més dolça que 5 mores.
I què us diré?
que mirant i mirant fotos…
d’aquestes idees,
no n’hem fet ni la meitat.
Però n’hem fet d’altres,que han estat millors, que han omplert moments plens de música, d’elegància, de somriures, de plaers….
Només puc dir que,
encara que aquest curs vinent tot canvii,
com les converses del messenger,
els berenars a La Vienesa,
els passeigs del carrer major…
hi tornaràn a haver nous records que algun dia,tots 5, ens els mirarem amb nostàlgia.
Estareu lluny,
però a la vegada a prop,
com jo de vosaltres.
Us trobaré a faltar,
i molt.
arxi.u
