Arx!’5

Holaa!!
Quan temps feia que no voltavem per aquí eh?…Mira, avui me agafat un bon dia de relax i pam! M’he estat llegint els contes del Jorge Bucay i aquí davant en tinc un de molt molt curt que em fa gràcia que llegiu, ve a ser sobre el tòpic de Carpe Diem. De totes maneres cal dir que n’hi ha de molt millors.

BREVEDAD

He nacido hoy de madrugada
  viví mi niñez esta mañana
    y sobre el mediodía
      ya transitava mi adolescencia.
        Y no es que me asuste
          que el tiempo se me pase tan deprisa.
            Sólo me inquieta un poco pensar
              que tal vez mañana
                yo sea
                  demasiado viejo
                    para hacer lo que he dejado pendiente.
               

Espero que us agradi:)

Un petonet! Laia

L’amistat és un dels sentiments més preats i un dels valors més sòlids sobre els quals es pot basar la felicitat humana. Tan és així, que en aquesta època de crisi de referents afectius s’usa i s’abusa de la paraula amic i és utilitzada tant per a designar afectes fraternals com per a referir-se a simples relacions superficials o a vincles sexuals exempts de compromís que no se sap com catalogar.
L’amor i l’amistat són dues coses distintes però no distants, i, en virtut d’ambdós sentiments, l’animal humà s’ha dotat a ell mateix d’esperitualitat i sentit de la transcendència; amb tot, segons la meva teoria de la felicitat, l’amistat no s’ha de confondre amb l’amor ni competir-hi, sinó ocupar un lloc proper i complementari creant així les dues columnes sobre les quals assentar el benestar afectiu.
La importància de l’amistat per a l’equilibri emocional és tan gran, que si ens ocupéssim més de guanyar amics que de guanyar afectes de ben segur que tots estaríem una mica més contents de la nostra realitat sentimental, perquè res no contribueix tant a preparar-nos per a la convivència com el fet d’exercitar-nos a cultivar amistats.
Diuen que qui té un amic té un tresor, i certament és així. L’amistat és un tresor amagat dins del cor que no sempre som capaços de trobar perquè no sabem oferir allò que desitgem rebre; és per això que el nostre món és ple de mancances.

La millor manera de tenir amics és no necessitar-los, va dir Antoni Bolinches.

Però jo penso… que l’amistat és amor sense ales, i que és el vi de la vida.
arxi.u

ostres, quins nervis… això és com fer el meu primer discurs davant de tothom… bé, de fet és el primer cop que escric aquí: n’he après!! sola no eh per això, no us feu il·lusions. n’he après gràcies a l’arxi’1! siiiiiiii ja sé que esteu pensant: i què? doncs, i què?? I QUÈÈÈ?!?!?! que ja tocava home!!

mmm… i ara què puc dir… doooncs… que un dissabte a la nit surtirem per berga amb un barret que hi posarà “ARXI’5″ i uns bolquers, i direm que venim d’una despedida d solters… oi ke si laia?? doncs au, si us ho creieu o no ja és cosa vostra…

 un arxipetó molt arxigros per toooooots els arxi’5!!!

(Arxi’4)

A vegades la gent riu.
A vegades passa que la gent riu i no saps perquè tu no en tens ganes.
Et sents aïllada.Moments en bombolles particulars.
Moments solitaris, molt necessaris.

On ens porta la imaginació?
Lluny o més a prop dels somnis?
…más enllà o a cap part?
De vegades em sembla que som transparents, sense ganes de molt, de res.“…així com tot canvia, que jo canviï no és estrany… “
No canvio, no en tinc ganes, no ho faré.
Ho faig sense pensar. Ho dic sense voler.

…i què dir d’avui?
que ja estem tots a lloc per tornar a aprendre davant d’una pissarra!
bona sort i bona setmana!

arxi.dos i arxi.u direcció a Tàrrega… i després?

Proposo, que per les festes de la Mercè a Barcelona, que començen el dia 22 de setembre (em sembla), ja que la resta d’arxis ja hi estareu instal·lats, què us semblaria si nosaltres dos baixessim i quedéssim tots allà?

Podria ser el començament d’un nou curs i d’una nova vida (com diu l’arxi.quatre), i diferent (que hi afageixo jo), no?
Doncs bé,
se’n pot parlar.

 …ensLABeiem!

arxi.u

Després de converses i converses pel messenger,
després de fer plans,
de somniar plegats…
Ens véiem els dijous i divendres a la tarda,
a la sortida del Words, a les 5.
Anàvem cada tarda a La Vienesa:

la Laia i jo bebiem cacaolat calent,
l’Albert només entrar, tenia els ulls fixats a la pasta més grossa de xocolata,
el Marc bebia la seva llet calentoneta, amb alguna ensaimada de crema,
i l’Anna, quan podia venir, es menjava donuts.

I ni que plogués,
anàvem amunt i avall,
sense paraigües,
sense guants,
amb aquell fred insoportable però a la vegada tant confortable. 

Recordo,
que un cop vam decidir d’anar a collir mores,
de fer fotos sense parar,
de caminar i caminar,
de riure,
de recordar,
però les mores es van acabar… 

I ara que n’hi tornen a haver,
veiem que la idea ha anat a més,
i que si una mora és bona quan és madura,
aquesta amistat és més dolça que 5 mores. 

I què us diré?
que mirant i mirant fotos…
d’aquestes idees,
no n’hem fet ni la meitat.
Però n’hem fet d’altres,que han estat millors, que han omplert moments plens de música, d’elegància, de somriures, de plaers…. 

Només puc dir que,
encara que aquest curs vinent tot canvii,
com les converses del messenger,
els berenars a La Vienesa,
els passeigs del carrer major…
hi tornaràn a haver nous records que algun dia,tots 5, ens els mirarem amb nostàlgia. 

Estareu lluny,
però a la vegada a prop,
com jo de vosaltres. 

Us trobaré a faltar,
i molt. 

arxi.u 

I aquell dia tothom volia fer-se fotos amb ell, és que és famós!

Però com no …. arxis, els privilegiats